diumenge, 6 de maig de 2018

'Albacete sub-2300' 2018: intent de crònica d'una relativa bona actuació

  Com segurament tots els que llegiu açò sabreu, i si no tots, la gran majoria, del vint-i-set d'abril a l'un de maig vaig estar jugant l'Open Internacional sub-2300 d'Albacete. Com que portava anys sense jugar aquest tipus de tornejos (no, en canvi, el campionat Interclubs o provincials Individuals i Socials del club, on les meues actuacions havien oscil·lat entre el baix rendiment i la mediocritat), les expectatives eren únicament participar i provar-se per tal de vore quins obejctius i treball pel que als escacs respecta es podien esperar i s'haurien de realitzar per tal de millorar. Encara així, tampoc anava a traure moltes conclusions, en un principi, atés que em vaig apuntar pràcticament a última hora i de rebot, perquè l'anunci que va cridar la meua atenció a Facebook de la 'pàgina de m'agrada' d'Ajedrezvalenciano va ser un que es disputarà a València, al club d'escacs de Torrefiel, en juny, i en entrar en la citada pàgina web vaig vore un 'banner' del manxeg, posant-me de seguida en marxa per averiguar si algú més que coneguera anava per anar junts i compartir habitació. Ho vaig aconseguir sorprenentment prompte, encara que no fóra gent del club, i aleshores vaig decidir participar-hi.

  El viatge d'anada va ser prou agradable. Tot i anar cinc en un cotxe, la qual cosa sempre fa que es vaja un poc més apretat, si de cas, la bona companyia i la música d'Abel Carrascoso (qui era amb qui jo havia contactat en un principi perquè comptara amb mi si ell o algun conegut no tenien company d'habitació) van fer que tot fóra més còmode i amé. A eixa sensació també va colaborar el fet de realitzar dos parades, una inicial per arreplegar al propi Abel, i una altra en Alcalá del Júcar, poble que està en la llista dels 10 més bonics de tota Espanya, i el qual no volíem perdre l'oportunitat de visitar, tinguent en compte que ens venia més o menys de passada. Allí dinàrem, on jo vaig demanar un menú d'un sol plat, però encara així inclús excessiu, tant com que jo no comptava amb que fóra tan substanciós. Una vegada finalitzat l'àpat, reprenguérem el camí, fent les pertinents fotos per al record, amb tal de no arribar tard a la primera ronda, la qual estava programada per a les dihuit hores del mateix divendres vint-i-set d'abril.

  Ja a l'hotel on anava a disputar-se el torneig, ens acreditàrem, i com que havíem arribat escasa mitja hora abans del començament, ni tansevol deixàrem les maletes a l'habitació, sinó que directament demanàrem les targetes de la mateixa i acudírem a la sala de joc per a disputar la primera ronda. Aquesta, siguent jo com era el quaranta-tres del rànking inicial, podia enfrontar-me, com va ser el cas, amb un dels últims d'aquest, o inclús amb un dels primers, en cas de què els inscrits no foren més de huitanta. Així les coses, i siguent com he comentat que es va donar la primera de les possibilitats, vaig intentar fer una partida no massa complicada, sobretot tinguent en compte que portava més d'un any sense jugar una partida lenta, i que el rival, a més, no era excessivament menut en edat, la qual cosa podia indicar que no era dels habituals que tenen un ELO baix però estan en una gran progressió. De totes formes, em vaig confiar, havent guanyat un peó net i millor posició en la jugada nou, i en la quinze me'n vaig deixar dos consecutius, sense pràcticament compensació, perquè la situació s'havia simplificat lleugerament i el rival tenia un joc sòlid. Tot i això, vaig aconseguir una certa superioritat per tindre una parella d'alfils més activa que les seues dos peces menors, i encara que hi ha una línia que no tinc massa clara i podria ser que m'havera posat les coses difícils, em vaig imposar. Per a mi, aquesta primera partida va ser la pitjor de les huit que vaig jugar. Per l'entitat teòrica del rival en relació a la resta, a pesar de què havent-se deixat com va ser el cas el peó que he anomenat abans després no va cometre moltes errades, i pel meu propi joc. Va servir, per tant, com avís, i com esperonament per espavilar a nivell escaquístic i alerta i despertar d'alguna forma personal en el campionat.

  La següent partida, a l'endemà a les deu del matí, va ser completament diferent. Ja des de l'obertura, amb negres en aquest cas, vaig intentar adquirir la iniciativa del joc, i així ho vaig aconseguir quasi definitivament quan en la jugada quinze vaig sacrificar un segon peó per obrir la posició mentre el rei rival estava en el centre. Més avant vaig forçar encara més, amb un tercer sacrifici de peó, encara que no era pur, perquè es recuperava de seguida, però propiciava un canvi de les meues dos torres per la seua dama, amb un dinamisme subsegüent que m'afavoria, atés que, a banda de la ja referida situació precària del monarca adversari, tenia dos peons lligats en d3 i c4 que podien ajudar a rematar, com va ser el cas. Finalement, no em vaig equivocar materialitzant, d'alguna forma al contrari que el dia anterior, i em vaig fer amb el punt sencer. Quedava així, eixe dia, la de la vesprada, la qual anava a ser amb blanques contra un jugador en principi encara més fort que l'anterior. Me la vaig preparar un poc després de dinar, i vaig jugar una línia que m'agradava. Ell es va clavar en una espècie de sacrifici de peó meu d'obertura que feia que jo tinguera totes les peces fora i estaguera enrocat, mentre que el negre sols tenia desenvolupat l'alfil que s'havia menjat el material. A més, va fer un parell de jugades innecessàries més amb el mateix, atés que l'havera pogut retirar des d'un principi on ho va fer posteriorment, i això em va donar temps per a preparar un sacrifici de peça per dos peons que no duia a la victòria definitiva, però em deixava en igualtat de material al final del mateix en el pitjor dels casos per a mi, i en una posició molt superior, amb una torre en sèptima i pressió sobre les dos debilitats d'a i c que li quedaven en el flanc de dama. No va voler entrar en això, i en conseqüència em va permetre rematar la partida amb un atac directe que conduïa al mat.

  Així, em vaig posar, contra tot pronòstic, tant per a mi com per a qualsevol dels qui pugueren haver pensat qualsevol cosa al respecte, en el grup capdavanter, amb tres victòries en el mateix nombre de partides. M'esperava, el diumenge de bon matí, el tercer preclassificat. Al contrari que allò que m'ha passat els darrers anys moltes vegades, no vaig poder pràcticament dormir, no per nervis ni expectació, sinó perquè simplement em vaig despertar a les quatre i mitja del matí i ja no vaig aconseguir tornar a conciliar el son. Sí que vaig tancar els ulls durant uns 20 minuts just abans de la ronda, ja havent desdejunat i tot, i vaig anar fresc a la partida. En aquesta, i amb negres, de nou vaig adquirir una certa preeminència en el joc i una col·locació lleugerament superior de les peces respecte a les del meu rival. En la jugada setze vaig sacrificar una peça per dos peons, no sé si massa correctament, i en la dihuit una segona d'aquestes per un altre peó, la qual era pràcticament una conseqüència lògica de l'anterior. No sé l'evaluació perfecta de la posició, però en la pràctica era difícil de defensar-se, almenys baix el meu punt de vista, amb les peces blanques, a pesar de les dos peces per tres peons. De totes formes, en recuperava una un parell de jugades després a canvi d'un dels peons de més, i continuava tinguent atac contra un Rei contrari excessivament exposat. Aquesta circumstància em va permetre completar una victòria que a mi em va agradar molt.

  I en aquest punt comença una espècie de declivi en el meu joc. No és excusa, però vaig començar la quinta partida, siguent com era líder empatat amb el meu rival per a la cinquena ronda, amb lleugeres molèsties en la panxa, les quals a més feien que aquesta emetera sorolls relativament forts de tant en tant, amb la meua preocupació conseqüent per poder estar molestant, tant al meu rival com als dels segon tauler. Encara així, no vaig quedar malament en l'obertura, i de no haver valorat inadequadament un d3 que vaig permetre fer, al no haver vist que quan jo jugava e5 ell no havia de tornar amb el cavall cap enrere, sinó que podia situar-lo en e4 i em deixava amb una posició lleugerament apretada, i després, a més, perdia un peó, la veritat és que havera pogut lluitar molt bé per la victòria, perquè el centre s'havia tancat, en el flanc de dama no hi havia gran cosa, i el flanc de rei era tot per a mi. Tot i el dit, vaig aconseguir complicar fins el punt de què arribàrem a un final on jo tenia qualitat de més per dos peons, però no em vaig atrevir a intentar jugar a guanyar pensant que ell tenia continu, quan en realitat no era el cas, i me'l va acabar fent per haver jugat jo passiu intentant evitar-lo.

  Per a no fer l'article excessivament llarg, resumiré les últimes tres partides en un sol paràgraf. Vaig tornar a repetir hores de despertades en les matutines, alçant-me, respectivament, a les quatre i deu minuts i a les quatre i quaranta. En la que em va enfrontar amb el, a la fi, campió del torneig, no em vaig atrevir a fer un Cd5 que considerava un poc especulatiu, el qual, en cas d'haver-lo realitzat, i haver-me jugat ell la que després em va dir que en un principi anava a fer, m'havera deixat en una posició molt superior, i inclús en cas de trobar l'alternativa, em deixava més o menys en una situació que a mi m'agradava, no tan superior com l'anterior, però sí activa, amb iniciativa i dinàmica. Vaig sacrificar un peó per desenvolupament i col·locació de peces, però em vaig equivocar a l'hora de reubicar el cavall d'e4, el qual havia d'haver situat en f2 en lloc d'en e2, amb la mateixa idea de fer un eventual Ae4, i a partir d'ahí les coses se'm van complicar. Al final, molt bona forma de portar la partida fins la victòria per part del negre, i res més a objectar. En la penúltima, em vaig deixar, per descuit, perquè vaig vore només fer la jugada que ho feia, un peó en la jugada catorze. Encara així, vaig intentar buscar contrajoc d'on realment no l'hi havia, vaig aconseguir canviar un alfil meu per un cavall que em permetia col·locar un d'aquests meu en la casella d5, obrint a més la diagonal de l'alfil negre, i vaig acabar guanyant una peça a canvi de tres peons, dos dels quals estaven doblats, encara que un estava relativament avançat. Segurament es podia guanyar, i jo de fet d'alguna forma vaig forçar un final d'alfils de diferent color amb igualtat de peons però en el qual jo considerava que podia véncer. Finalment, taules després d'una partida que no em va agradar en excés, perquè a banda em va jugar molt pla. I per últim, en la darrera, vaig jugar de nou molt actiu amb negres, amb el Rei un poc obert, però compensat per una millor situació de les meues peces, i quan ja disposava d'un peó de més, el qual per a recuperar-lo el meu rival havia de debilitar les defenses del seu propi monarca, no vaig vore que ho podia fer amb la torre, fent, a més, escac (d'haver-ho vist, no havera mogut el meu propi Rei on ho vaig fer en la jugada anterior), i després de nou no vaig vore un escac de la mateixa torre, el qual ja era definitiu, perquè em deixava amb qualitat i peó de menys, quan la combinació que jo havia vist, en cas de no existir aquest, em deixava amb alfil i dos peons contra quatre peons, solts a més. Podia, en canvi, haver entrat en un altre final amb igualtat de material i jo amb un alfil en e4 que dominava tot el tauler, ell un cavall en e3 prou limitat i dedicat principalment a la defensa, a part de la parella de torres per bàndol, controlada l'entrada de les seues en la casella h7 pel meu alfil i no controlada l'entrada de les meues pel seu cavall.

  En resum, un bon torneig, amb tres partides que, si no són objectivament molt bones, cosa que encara no sé perquè no les he analitzades en profunditat, almenys a mi em van agradar molt, altres quatre amb altibaixos que en realitat m'afavorien en la majoria dels casos, però que sols em van permetre per imprecision meues traure un punt de les mateixes, i una última, que va ser la primera en el temps, que no sé si podríem parlar d'ella com pràcticament pròpia d'un altre torneig, lluny del nivell de les altres, o almenys amb un estil o forma de tractar d'aconseguir la victòria no massa relacionat amb la resta. Vaig jugar, voldria puntualitzar-ho, amb el campió, el tercer classificat final, el quart, el cinqué, el nové, el dotzé i el setzé, a banda del huitanta-quatré. Però sobretot em va deixar unes sensacions prou positives a nivell joc.


Albert Deruelle Sala

dimarts, 17 d’abril de 2018

Any plenament exitós: revalidem Subcampionat Autonòmic i afegim altres dos fites



  La temporada 2018 ha sigut per al Club d'Escacs Xeraco una seguida i acumulació d'alegries que van desembocar en la segona consecució consecutiva del Subcampionat Autonòmic, la primera plaça en la categoria 'Segona Autonòmica Centre' i el també segon lloc en la 'Primera Provincial Sud', per als primer, segon i tercer equips, respectivament. Així, l''A' ha abastat un èxit difícilment predible al començament de l'any 2017, el 'B' ha recuperat la categoria perduda l'any anterior per la via ràpida i guanyant el seu grup i el 'C' va aconseguir l'ascens després d'haver renunciat aquest mateix any a jugar l'esglaó immediatament superior atesos els complicats desplaçaments als quals havia de fer front, tinguent en compte que com que anava a coincidir amb un altre equip del mateix club hauria de fer part d'una altra zona geogràfica (en aquest cas la 'Segona Autonòmica Sud', on podia tocar-li anar a localitats tan llunyanes com Alacant, Elx, Elda i Novelda). Tot açò, cal dir-ho i reconéixer-ho des de la mateixa introducció d'aquest text que intenta fer un resum i una explicació de la temporada, es deu principalment al gran ambient que es viu al si del club, amb magnífiques relacions entre els components de tots els conjunts, demostrat de forma augmentada, com tots els anys i una vegada més, el dia de la paella de celebració que es realitza en acabar l'Interclubs, amb una assistència habitual mínima de vint-i-cinc persones, i a una destacable, magnífica, desinteressada i, sobretot, brillant gestió per part de la directiva, on hi ha diverses persones que tracten d'aportar el seu gra d'arena, encapçalades per l'actual president, Elias Pelegrí Castelló, i el vicepresident, Salvador Vidal Rubiella, a les quals els escacs del nostre municipi li deuen gran part de la consideració externa i totes les actuals fites. Amb aquesta, el Club d'Escacs Xeraco ha passat de jugar en 'Primera Provincial' a ser un referent a nivell autonòmic, aconseguint els dos Subcampionats Autonòmics consecutius als quals ja hem al·ludit al principi d'aquesta nota i postulant-se com un dels principals rivals per a, almenys, posar-li les coses complicades en el curt i mitjà termini a un equip com el Laboratorios SyS Paterna, el qual, amb una forta inversió per part del seu patrocinador, ha aconseguit ajuntar a varis dels millors jugadors de la Comunitat. El nom del poble està en bones mans, i inclús en els Campionats d'Espanya de Segona Divisió s'estan obtenint molt bons resultats, arribant a estar l'any passat en la tercera ronda en tercera posició, empatats amb els líders, havent guanyat els tres primers encontres partint de la denovena preclassificació, i finalitzant en una digna i molt meritòria catorzena posició.

  Una vegada ens adintrem en l'anàlisi de les actuacions concretes dels equips, podem comprovar com el primer d'ells, liderat per un Mestre Internacional i dos Mestres FIDE, i amb una composició equilibrada i sòlida en la resta de taulers, ha competit amb molta bravesa i orgull per les cotes més altes possibles, inclús quan en principi partia d'una posició inicial que el col·locava com al seté màxim aspirant al títol de dotze participants, sense tindre en compte que en els altres equips han participat en alguns encontres concrets jugadors d'un nivell teòric inferior al dels seus primers huit taulers, la qual cosa ha fet que els baixara la mitja i podera ser que eixa preclassificació no fóra ni tansevol tan elevada en el nostre cas, atés que sols hem comptat amb els deu primers jugadors de l'ordre de forces. Així les coses, l'inici va ser espectacular, amb set victòries en els set primers encontres, i tota la gent considerava que el campionat anava a decidir-se en la desena ronda, on anaven a enfrontar-se els dos co-líders, encara que a la conclusió de l'anomenada setena ronda anàvem capdavanters en la classificació per desempat. Aquest fet també és sumament remarcable: atesa la categoria del principal rival, i que en els escacs es sumen els punts obtesos individualment pels membres d'un equip, el fet de tindre una força molt elevada i superior als contrincants puntuals en tots els encontres fa que es tinguen més probabilitats d'aconseguir allò que s'anomena 'punts per tauler', i per tant tindre un desempat molt més favorable. En el nostre cas, l'haver arribat fins una alçada tan llunyana de la competició amb possibilitats reals de títol s'ha degut principalment a unes actuacions particulars excelses. Tots menys un dels jugadors han aconseguit un percentatge de puntuació igual o superior al cinquanta per cent, i l'únic que ha quedat per baix d'aquestes xifres n'ha obtés més d'un quaranta-cinc (cinc punts sobre un total d'onze, concretament). És a dir, tinguent en compte que habitualment s'enfrontaven amb rivals com a mínim d'un nivell similar, i en alguns dels casos entre relativament i teòricament prou superior, el cas d'obtindre els esmentats guarismes parla molt a les clares d'un molt elevat compromís per part de tots i les bones sensacions que deixen les excel·lents relacions entre tots ells. Sols el que podríem anomenar com una lleugera baixada en la concentració i haver-se enfrontat a un parell de rivals que ja anaven amb la lliçó apresa ha fet que s'arribara al decisiu encontre amb el Laboratorios SyS Paterna amb escasses opcions de lluitar fins el final per la primera posició, les quals es van esvair per complet eixe mateix dia, on els paterners es van proclamar Campions Autonòmics. Quedava, així, per concretar el Subcampionat, que va quedar decidit inclús abans de jugar-se l'última ronda, atés que per una nova normativa de la Federació Valenciana d'Escacs es sortejava el desempat entre el de l'encontre entre ambdós equips empatats i el general -l'abans esmentat 'punts per tauler', utilitzat en la classificació fins el moment del sorteig- el mateix dia d'aquesta abans d'iniciar-se, i aquest va determinar que fóra el primer, la qual cosa significava automàticament el nostre Subcampionat, havent-li guanyat com era el cas a l'únic equip que podia empatar-nos a punts. Encara així, els nostres van traure forces per a guanyar un intrascendent últim encontre, deixant enrere per tant una tremenda, meravellosa i genial temporada amb huit victòries, un empat i sols dos derrotes en onze matxos disputats.

  Pel que respecta al segon equip, l'afectuosament parlant 'B', la temporada ha conclòs de la millor de les formes possibles, tinguent en compte a més que conforme es descendix en la jerarquia de conjunts dins d'un club, més probabilitats hi ha de que hi haja baixes pels diferents compromisos personals o inclús professionals que puguen tindre els seus integrants o els dels superiors. Així, la base de l'equip han sigut sis jugadors, sense comptar amb el teòric primer tauler, el qual ha havut de reforçar en set encontres a l''A', els quals han sigut els únics que ha jugat. Per tant, a eixos membres més o menys fixes, se'ls han afegit tots aquells que puntualment han pogut participar o s'ha requerit la seua presència en el mateix i no en el d'inferior categoria. La temporada va començar amb certs dubtes, ja que amb dos derrotes en els sis primers encontres no pareixia que finalment podera haver opcions d'ascens, i l'objectiu principal en eixe cas passaria per quedar entre els quatre primers llocs de la classificació final. Però una darrera sèrie de cinc victòries consecutives en el mateix número de rondes ha propiciat que s'haja inclús guanyat el torneig. Ens ha beneficiat, tot cal dir-ho, en certa mesura, la nova llei aplicable des d'aquest any que penalitza amb la pèrdua de mig punt, a banda del punt que no es posa en disputa, a aquell equip que vaja amb menys de huit jugadors -el mínim en són sis-. Així, des d'aquesta temporada, es pot guanyar un encontre obtinguent quatre o tres punts i mig, en funció de si al rival li falten un o dos components. El que es busca amb eixa mesura és premiar a qui intenta acudir sempre amb la formació completa, a pesar de les constants dificultats, almenys en el nostre cas, que això suposa, com per exemple en l'última ronda, on a falta de tres dies per al dissabte, el dimecres, sols hi havia quatre persones disponibles per a jugar. Però al final es van poder convocar suficients efectius i es va assistir a Sagunt, on es congregaven tots els clubs amb conjunts en categories autonòmiques, per enfrontar-se a l'aleshores líder i, d'alguna forma, principal favorit per a la victòria final, atés el seu propi nivell i les circumstàncies que envoltaven als nostres. Encara així, i en un guió que quasi podríem definir com de pel·lícula, va quedar en joc una partida decisiva que decidiria i posaria o no en valor l'esforç de totes les precedents: en cas de victòria del nostre, es quedava primer, tinguent en compte que el desempat ens afavoria, atés que havíem guanyat als dos equips amb els quals podíem -com finalment va ser- quedar empatats, i en cas d'empat o derrota, es descendia fins la quarta posició, fora inclús dels llocs d'ascens. Ahí és on va entrar en acció Salva, el nostre vicepresident, a qui ja he fet al·lusió més amunt, i amb un Rf1 (Rei a la casella f1) que diuen els qui van poder presenciar el moment que fins i tot va canviar el gest facial del rival, va aconseguir, en el que és comparable a una canasta en l'últim segon que decidix un campionat o un gol en l'últim minut amb el mateix efecte, un triomf determinant que reconeix indirectament, d'alguna forma, els seus anys de dedicació al nostre esport, tant en l'aspecte individual com en el col·lectiu.

  En el cas del tercer equip, el 'C', l'avaluació és més diversa. Amb els atenuants ja esmentats en el paràgraf anterior també aplicables al 'B', i augmentats per tractar-se del següent esglaó en l'escala descendent, la composició de l'equip ha sigut molt variada, amb sols quatre jugadors amb més de la mitat de les partides, i amb reforços conjunturals de gent que en principi estava destinada a ser part més usualment en les formacions de superior o inferior categoria. De totes formes, el resultat ha sigut quasi podríem qualificar d'òptim, amb set encontres guanyats, dos perduts i un empat contra el campió, qui sols n'ha cedit dos en tota la temporada, sense perdre'n cap. Aquesta segona posició final suposa un ascens a 'Segona Autonòmica', el qual aquest any en principi sí que es podrà fer efectiu si els principals implicats així ho decidixen, atés que l'ascens del segon equip suposa poder ocupar la plaça que aquest ha deixat, i, així, no haver de canviar de grup o haver de renunciar a allò que realment s'ha obtés per mèrits esportius. També en aquest cas, una victòria en l'última ronda a Benimodo va assegurar abastar el que podríem anomenar com un objectiu prou realista i veritable a l'inici de la competició.

  Per últim, cal fer menció i no cal oblidar-se'n dels quart i cinqué equips, el 'D' i l''E'. A pesar de què les seues participacions no han sigut aquest any el més positives possibles, quedant últim el primer i sisé d'un total de huit en concurs el segon, el fet de què no haja havut una gran estabilitat en quant a aliniacions unit a que molts no poden dedicar-li als escacs més del temps que puguen utilitzar jugant la partida del dissabte i que alguns dels rivals eren o bé filials de major rang o bé equips propers a la capital de província, quan no els dos casos, la qual cosa suposa una major capacitat per part d'aquests de captació de membres i a més una major dificultat per als nostres en quant a desplaçaments i assistència, perquè no és el mateix jugar a escasos quilòmetres que fer-ho a al voltant d'una hora en cotxe, fan que el resultat final del 'D' puga ser més comprensible. I en quant a l''E', ha passat una cosa similar, amb l'afegit de què molts dels seus components eren relativament inexperts en competició oficial, atés que aquest és el nostre conjunt per a fer debutar a les nostres promeses del futur ja des d'una primerenca edat, i, per tant, a l'hora on es decidixen les partides els nervis i el no estar habituats a certs contextos o millors formes de procedir fan que les partides puguen alterar el seu esdevindre normal.

  En conclusió, els escacs gaudixen, en el nostre poble, d'una salut envejable, siguent un equip potent, consolidat i ja amb certes aspiracions a l'inici de les temporades en el cas del de 'Divisió d'Honor', la màxima categoria absoluta de la Comunitat, i conjunts que poden competir adequadament en les seues respectives divisions la resta, cadascun en la seua categoria corresponent, és a dir, tinguent un participant en totes aquestes de cara a l'any que ve. Així, el 'C' podrà jugar en el grup que li corresponia en cas d'ascens, i el 'D' podrà tornar al lloc deixat per l'anterior, la qual cosa en principi hauria de beneficiar en quant a rendiment i resultats, atesa la millor localització dels desplaçaments i, en conseqüència, la disponibilitat de la gent. Tot açò és la derivació d'una feina ben feta en tots els àmbits del club per tots aquells que en formen part, des dels membres de l'equip directiu fins els jugadors sense excessives responsabilitats, passant pels organitzadors de formacions i els respectius capitans. Amb aquesta continua, permanent i ben realitzada tasca s'ha aconseguit convertir-se actualment en el millor club d'escacs de la Safor, inclús en un espill en el qual mirar-se pel que a la direcció esportiva en general respecta i en un competidor pel màxim tron escaquístic, respectat arreu, i únicament superat en el present per un club que té a la seua disposició el pressupost suficient com per a poder tindre en les seues files a millors jugadors, tauler per tauler, que qualsevol dels altres equips, a banda de ser dels millors escaquistes valencians que hi ha, la qual cosa suposa un avantatge molt gran respecte a la resta.

(Albert Deruelle Sala)

  
  

AÑO HISTÓRICO PARA EL CLUB D'ESCACS XERACO


La temporada 2018 ha significado un hito en la trayectoria deportiva del Club d’Escacs Xeraco. 

A la ya de por sí muy complicada consecución con holgura del segundo Subcampeonato Autonómico consecutivo, solo por detrás de un equipo cuyo presupuesto está muy lejos del de cualquier otro, hay que añadir el campeonato en ‘Segunda Autonómica Centro’ por parte del primer filial y el también subcampeonato en la ‘Primera Provincial Sur’ por parte del segundo. 

Así las cosas, este año ha servido de continuación y consolidación de un proyecto iniciado hace aproximadamente una década y media que ha convertido al Club d’Escacs Xeraco en el mejor equipo de la Safor y en un referente deportivo e institucional a nivel autonómico, con un ambiente interno inmejorable y un comportamiento gestor que siempre trata de seguir las mismas directrices, independientemente de los resultados coyunturales.

Albert 

dilluns, 16 d’abril de 2018

Xeraco B, Campeón de 2 Autonómica Centro



El equipo xeraquero vuelve a la 1ª Autonómica Valenciana

. Emilio Castillo

El último día en Sagunto y en un encuentro lleno de emoción el Xeraco B conseguía la victoria por 4,5 a 3,5. Quedamos así empatados en el primer puesto junto con el Benimaclet y el Torrefiel. Pero gracias a nuestro mejor desempate logramos el ascenso. El resultado final de 9 victorias y sólo 2 derrotas nos permitió alzarnos con la primera plaza. Ni siquiera el Benimaclet, líder imbatido durante toda la competición, pudo resistir la marea negra. 

La clave ha estado en formar un equipo compacto y experimentado. Sin grandes Elos, pero muy equilibrado en todos los tableros. Combinando la frescura de nuestro joven Máxim con la experiencia de los Salva, Elies, Christian, Company o Picornell. Muy de agradecer el apoyo de otros jugadores que puntualmente vinieron a poner su grano de arena (David Fenollar, Juanjo Castelló, Paco Marqués, Sifre y Nahim, Rubén Grau y Juan Talens).

Todos juntos hemos conseguido un nuevo éxito para el club Xeraco. Agradecer desde aquí el apoyo del Ayuntamiento, especialmente de José Tejada y su equipo. Los éxitos del club son también los de la gente que nos apoya desde la barrera: Instituciones, patrocinadores y simpatizantes. Gracias a todos ellos. Força Xeraco!


Emilio Castillo (jugador del Xeraco B)


FOTOS CELEBRACIÓ ÈXITS TEMPORADA 2018




















SUBCAMPIÓ AUTONÒMIC 2018

CAMPIÓ SEGONA AUTONÒMICA

SUBCAMPIÓ PRIMERA PROVINCIAL




dimecres, 28 de març de 2018

INTERCLUBS RONDA 11 (final)

DIVISIÓ D'HONOR

Benimaclet - Xeraco = 3,5 - 4,5   XERACO SUBCAMPIÓ AUTONÒMIC


2ª AUTONÒMICA CENTRE

Xeraco B - Benimaclet D =  4,5 - 3,5   XERACO B CAMPIO DE SEGONA AUTONÒMICA (ascens a 1ª Autonòmica)


1ª PROVINCIAL SUR

Benimodo B - Xeraco C =  2,5 - 5,5   XERACO C SUBCAMPIO DE 1ª PROVINCIAL (ascens a 2ª Autonòmica)


1ª PROVINCIAL CENTRE

Xeraco D - Benimaclet F =  1,5 - 6,5


'Albacete sub-2300' 2018: intent de crònica d'una relativa bona actuació

  Com segurament tots els que llegiu açò sabreu, i si no tots, la gran majoria, del vint-i-set d'abril a l'un de maig vaig estar ju...